CARPETA 4- 10 il·lustracions definitives


 

  • 4.1 ANGIE WILHELM I VIKTOR FISCHEL

La primera il·lustració del relat és un retrat de l’Angie Wilhelm i d’en Viktor Fischel, personatges que tot just s’han introduït en la història i se n’ha descrit el seu físic. Apareixen amb una actitud bastant neutra; potser, a l’Angie, se la veu més confiada i, a en Viktor, més insegur, cosa que ja denota el caràcter de cadascú. A banda del físic dels dos personatges principals, se’ns presenta en aquesta il·lustració el concepte de la taca interior, ja que l’Angie té com un gran núvol a la part superior del cap i en Viktor al contrari. Tot i que en el moment de la història en què aquestes il·lustracions apareixen encara no ha començat la guerra, representen una anticipació del que passarà amb aquests dos personatges, ja que en unes  línies més avall  ja comença la narració de la guerra. Tot i que, en el paràgraf que aquestes il·lustracions acompanyen el text, s’introdueixen tres personatges (Franz Börgmann, Angie Wilhelm i Viktor Fischel), només he il·lustrat els dos personatges principals, ja que és important veure la seva evolució física i emocional al llarg de la història mitjançant les il·lustracions. Tot i que apareguin dos personatges masculins, Franz i Viktor, queda clar qui és el noi dibuixat, perquè hi ha hagut una descripció del seu físic.

 

  • 4.2 LA CIUTAT D’AMSTERDAM

En el primer capítol de la història és on el protagonista explica els canvis que suposa l’arribada del nazisme a la ciutat on viu, Amsterdam. La primera cosa que diu respecte ella és que viu en una planta llogada d’una casa tradicional del canal. També explica tot allò que feia per la ciutat. Amb la arribada del nazisme a Holanda, el protagonista explica els canvis que hi ha a la ciutat, principalment restriccions per a jueus com ell.

 

És per això, que he trobat oportú que l’únic moment de la història en el qual il·lustrés un espai fos aquest, per representar la tràgica situació de la ciutat d’Amsterdam. No es tracta d’il·lustrar  l’habitatge d’en Viktor  ni la residència de l’Angie, sinó que es tracta d’un carrer qualsevol, per tal d’encabir en una sola il·lustració un tast aproximatiu del descrit pel narrador. Per exemple, s’hi veu perfectament que el nazisme domina la ciutat, ja que al centre d’aquesta hi ha una casa molt més gran que les altres i la seva entrada està coronada per dues banderes amb l’esvàstica. La casa està situada al centre i és la que transmet més poder i riquesa.

 

D’altra banda, a l’esquerra, hi trobem una casa amb la planta baixa com a botiga, l’aparador de la qual hi posa Joden niet gewenscht. És una de les frases en neerlandès que s’escrivia a l’entrada d’establiments, comerços, parcs, etc en els quals no s’hi admetien jueus.

En aquesta il·lustració, hi ha la presència de les línies verticals, tant en les que formen les mateixes cases com les que decoren la façana d’algunes d’elles. Les cases tradicionals d’Amsterdam són molt típiques, a més de per tenir moltes plantes i moltes finestres, per ser tortes i una mica separades entre elles, ja que la ciutat es va construir en els seus inicis sobre un terra pantanós, i el pas del temps està passant factura. El cas és que he volgut aprofitar aquests trets reals, que m’encanten,  per tal d’exagerar-los en el meu dibuix.

Aprofitant la inestabilitat de per si de les cases tradicionals d’Amsterdam, també he volgut transmetre la inestabilitat emocional de tota una ciutat, fent que les cases siguin més tortes, més altes, més primes i més insegures. Les fines i insegures línies que formen les seves parets, finestres, portes i teulades són simplement una petita mostra del que és la inestable vida de la majoria de ciutadans d’aquella època històrica.

 

La ciutat és coronada per un núvol, més ben dit, una taca exterior d’angoixa i patiment que ronda per tota la ciutat i fins on arriba el nazisme. Es tracta d’aquesta taca rovellada de la guerra que també s’apodera dels personatges de la història, sigui com sigui.

 

La veritable inspiració per fer aquest dibuix l’he trobada en dos dibuixos meus que vaig fer molt abans d’aquest treball.

 

El primer es tracta d’un dibuix que vaig fer a 4t ESO, exactament el dia 3 de març de 2016 mentre visitava Amsterdam, ja que em vaig inspirar en les cases i les vaig transportar al meu estil. El segon dibuix es tracta d’una versió millorada que vaig fer a l’sktechbook a principis de 1r de Batxillerat. Per tant, aquesta il·lustració està feta a partir de l’última versió que vaig fer de les cases d’Amsterdam, ja que he copiat les sis primeres cases de les vuit que apareixen en l’original, i he afegit els elements dels quals he parlat anteriorment per tal que el dibuix adoptés sentit dins de la història.

 

  • 4.3 FRANZ BÖRGMANN COM A SALVADOR

En aquesta il·lustració, hi apareix per primer i últim cop el personatge d’en Franz, ja que és l’únic moment en la història en el qual el narrador parla d’ell a partir d’una experiència i situació que va viure amb ell, a més a més de ser una figura clau en el moment de la història.

 

Com en l’esbós original, en Franz hi apareix amb una actitud tranquil·la i elegant, mirant cap endavant, amb una mà subjectant un cigarret i l’altra a la butxaca, apartant una mica el seu abric de la SS, d’on havia desenfundat la seva pistola per protegir  l’indefens Viktor de l’atac d’uns soldats nazis.

 

Amb aquesta il·lustració he volgut representar dos conceptes. Per una banda, introduir en les il·lustracions la representació del personatge d’en Franz i fer conèixer en quina situació està, ja que la seva taca del front ens mostra que es troba en la mateixa posició que l’Angie. Per l’altra, he volgut transmetre la visió d’en Viktor, ja que sembla que quan veiem el dibuix el veiem des del punt de vista d’en Viktor, tal i com si veiés en Franz en la situació que ell narra i recorda. La taca exterior que envolta en Franz no representa el seu interior, sinó el d’en Viktor, ja que representa que es troben en un carreró on l’acaben d’atacar, així que no és pas un lloc agradable, i pel que acaba de passar se sent encara més discriminat per ser jueu. Però, per altra banda, en Franz, a part de ser el seu amor, també acaba de salvar-lo del perill que l’amenaçava, així doncs, al voltant d’aquest no hi ha presència de la taca, la qual en aquest cas simbolitza la por.


 

  • 4.4 L’ABRAÇADA

Aquesta il·lustració dels personatges de l’Angie i en Viktor abraçant-se correspon al moment de  la història en què en Viktor s’atreveix, malgrat la situació, a arriba fins a l’Angie per donar-li el condol per la mort malaguanyada d’en Franz en una missió a Polònia.

 

Anteriorment he ensenyat i comentat els esbossos d’aquesta il·lustració per explicar el procés de tria de l’estil definitiu. Però, pel que fa a l’elecció final d’aquest dibuix, haig de dir que vaig decidir només fer una sola taca, la qual ocupa tot el cos d’en Viktor, el qual està en un dels pitjors moments de la història per la mort de Franz, el seu amor secret. Però això no és tot, ja que també havia de fer aparèixer una taca en el camp de l’Angie; així doncs, com que l’Angie s’adjunta al cos d’en Viktor, la part frontal del seu cap coincideix amb un tros de la taca del cos d’en Viktor. D’aquesta manera, en Viktor està tot cobert de pena i patiment i la ment de l’Angie es veu més obsessionada per a qui té entre els braços un cop el seu promès és mort.

 

Aquesta és una de les il·lustracions el fons de la qual té més importància. És ben cert que és buit, que no hi ha cap taca exterior, i això és exactament l’interessant i l’important d’aquest dibuix. La buidor, el no-res, és el que senten els personatges al voltant seu en el moment en què s’abracen. Per a l’Angie és un dels moments més bonics que podria viure, ja que s’està abraçant amb l’amor que porta tant de temps observant des de lluny i que desitjava tenir algun dia, fos com fos, entre els seus braços. D’altra banda, en Viktor està ple de patiment, però per a ell tot l’exterior ja no importa des de la mort de la persona que estimava. Per a l’Angie, el seu voltant és buit perquè no existeix ningú més que ells dos abraçant-se; per a en Viktor tot s’ha convertit en un no-res perquè ja res no li importa.



 

  • 4.5 VIKTOR TOCANT LA VIOLA

Aquesta és la il·lustració de la qual en tinc més esbossos i proves. Es poden veure tots en els annexos. La idea original és a partir del primer esbós que vaig fer d’en Viktor tocant la viola, ja que encara estava buscant un estil per a les il·lustracions. Vaig estar repetint una vegada i una altra en Viktor en la mateixa posició, però amb tècniques i estils diferents fins a arribar a aquest dibuix final.

 

També haig de dir que aquesta és la il·lustració que, per fàcil que sembli, més m’ha costat de realitzar, ja que en les proves sempre havia representat en Viktor de perfil, i llavors mai no m’agradava com li havia dibuixat el nas, o els braços eren massa llargs, o la viola massa gran o la il·lustració en si no transmetia l’emoció que volia.

 

Finalment, vaig decidir deixar de repetir els mateixos errors i canviar simplement la posició del personatge: tenint així una visió d’ell de ¾ i no de perfil total. D’aquesta manera, a l’hora de dibuixar la resta del cos, va ser més fàcil, i la incorporació de més taca interior i de més línies de construcció han aportat al dibuix un cert dinamisme i sensació de moviment que buscava, ja que anteriorment la figura semblava totalment rígida en plena acció.

 

Pel que fa a tot allò que l’envolta, hi ha la presència de molta taca exterior perquè, tot i que ell ja no li importa el seu voltant per la mort d’en Franz, encara es preocupa per en Parviz i la Johanne, els quals els ha amagat en llocs que ja tenia previstos del pis. A més a més, en la història descriu com sentia a la perfecció els crits dels jueus del mateix edifici, el so de les metralletes dels nazis i les passes de com aquests pujaven fins al seu pis. Així doncs, tot i fer el que desitjava fer per últim abans de ser arrestat, tocar la viola, ni el seu interior ni el seu exterior està en pau. És el moment en què ja no té cap mena d’esperança, però encara està molt preocupat i angoixat.

 

Per últim, a la part superior dreta, hi he representat l’estrella de David en blanc, ja que per l’injust i irracional motiu de ser jueu ell i milions de persones més han de morir.


 

  • 4.6 VIKTOR A NEUENGAMME

L’única il·lustració sobre l’horrible estada d’en Viktor al camp de Neuengamme és aquesta, on apareix ell amb l’aspecte que ell mateix descriu. El cabell rapat, les costelles arran de la carn, els braços i les cames que treballen incansablement ben esquifits, els pantalons de l’uniforme de ratlles verticals, una mirada emboirada, una debilitat per tot el cos i una buidor interior. Aquesta és una de les poques il·lustracions, potser fins i tot la que més, en la que el personatge d’en Viktor té menys taca interior. El cas és que si en Franz és mort, la Johanne en un camp de concentració com ell, en Parviz segurament metrallat, el seu pare probablement mort en un camp a Polònia i, sense saber res de la seva mare ni la seva germana, en Viktor ja no tenia perquè patir per res més; només havia d’esperar a ser vençut pel seu propi cos o assassinat a una cambra de gas. Així, doncs, en el seu interior ja no hi ha cap altra més taca que la que li tapa la boca, negant-li la llibertat, mentre que tot el seu voltant està ben cobert de línies sense sentit que desboquen el caos i la crueltat en què pensa que ha de passar els seus últims dies.

 

Aquesta il·lustració està feta a partir de tres esbossos fets amb traç lliure en què hi representava el cos d’en Viktor en l’estat que es descriu en la història. A partir de la posició triada, ell assegut amb recolzant el seu propi pes sobre les seves esquifides cames i els seus braços que sembla que es vagin a trencar en qualsevol moment, vaig representar-lo tres vegades més abans de fer la il·lustració definitiva, per tal d’assegurar-me si era millor fer l’ús de la taca o amb quin tipus de traç representar-lo per tal de donar la sensació correcta.

 

  • 4.7 VIKTOR I ANGIE

Aquesta il·lustració representa el moment de la història en què en Viktor es desperta a la residència dels Wilhelm després d’haver estat rescatat del camp de concentració per l’Angie. En aquest punt de la història, l’Angie li explica que va poder salvar en Parviz, però no  la Johanne perquè, presumptament, va morir el 10 de juny a Auschwitz.

 

Com en la primera il·lustració, hi apareixen els rostres de l’Angie i d’en Viktor, però aquest cop fets amb traços diferents i les seves expressions no són les mateixes. A més a més, en la primera il·lustració, els dos personatges no tenen connectivitat, és a dir, no estan enllaçats per cap element; però en aquest cas, les taques interiors de cadascú s’adjunten i queden enllaçades, formant alhora un fons. Això simbolitza que, en aquest punt de la història, aquests dos personatges estan connectats per una mala experiència.

 

El rostre d’en Viktor, a diferència del dibuix 4.1, és molt més xuclant i hi apareixen més taques, degut a la preocupació que li ha comportat tornar a Amsterdam sabent que ell s’ha pogut salvar i la Johanne, no. Durant el període que va estar al camp de concentració, li van tornar a créixer els cabells, però molt més dèbils, per això la presència del color blanc en la seva cabellera és més abundant.

 

Respecte a l’Angie, la seva expressió és molt diferent a la de la il·lustració 4.1, ja que al principi se’ns presenta amb una actitud neutral, amb la mirada a la llunyania, mentre que en aquesta segona, la seva expressió és molt més rígida i mira directament a l’espectador, igual que en Viktor. Representa que els dos personatges es miren l’un a l’altre, i que el que l’espectador veu és el que cadascun d’ells té davant. A més a més, la taca que l’Angie té al front s’ha tornat molt més profunda, com si gairebé es tractés d’un forat, ja que la seva persona no ha fet res més que empitjorar.

 

L’esbós d’aquesta il·lustració és més espontani que aquesta versió definitiva, el qual és el dibuix 3.9.

 

L’expressió que aporta la tinta en l’esbós 3.9  m’agrada molt més que en el treball definitiu, però les taques no estan fetes a consciència i d’acord amb el sentit de la història. El rostre del personatge d’en Viktor és idèntic tant en l’esbós com en la il·lustració definitiva, però el de l’Angie, no. Vaig decidir canviar-lo perquè la seva expressió en l’esbós no transmet les emocions del moment de la història que descriu, ja que apareix amb una actitud molt similar a la de la primera il·lustració, i a més a més, el seu cap està en la mateix direcció que el d’en Viktor.

 

  • 4.8 VIKTOR AMB PARVIZ

Aquesta il·lustració correspon al moment de la història en què en Parviz explica a en Viktor que no vol que s’enfadi amb l’Angie perquè per a ell són els seus pares. És l’única il·lustració en què apareix en Parviz, i hi és representat agafant-se en Viktor, per tal de buscar la seva felicitat i estima en ell. A més, els seus pantalons són de ratlles verticals, cosa que simbolitza la inestabilitat emocional del nen, ja que no està tenint una bona infantesa.

 

Pel que fa a les figures, haig de dir que m’he inspirat en l’escultura de Miquel Blay Els primers freds (1892), ja que el que transmet és quelcom similar al que la imatge d’en Parviz i en Viktor fan.

 

En l’escultura de Miquel Blay, hi és representada una nena petita que busca l’escalf i l’amor del seu avi, l’home gran, que té la mirada perduda, les cames juntes i les mans entrellaçades per transmetre la sensació de fred, però també de la pèrdua de l’esperança pels temps difícils. D’aquesta manera, he imitat aquesta obra fent que en Parviz adoptés una posició similar a la de la nena, recolzada i agafant-se al seu suport emocional. En l’escultura, el fet que la nena no arribi amb els peus al terra simbolitza la innocència, i és el mateix en el cas d’en Parviz, però els seus peus estan molt més distanciats del terra, ja que ben bé no és conscient del què i per què passa al seu voltant que afecta tant la  seva jove vida. La pell de la nena en l’escultura és llisa, mostrant així la joventut, mentre que la de l’home està arrugada pel pas del temps. Així, en Parviz està representat sense gaire taca en el seu interior, i també hi trobem el color blanc en les mans per exemple, simbolitzant aquesta joventut i inconsciència del que passa al seu entorn.

 

Totalment al contrari, la figura d’en Viktor apareix adoptant una posició i actitud com la de l’home vell en Els primers freds. També està amb els genolls junts i suposem que la seva mirada està perduda, però els seus braços acullen en Parviz, tot rodejant-lo per protegir-lo i transmetre-li la seva estima com a pare. El seu interior està tot fosc per una taca que l’omple de dalt a baix, ja que en aquest moment de la història, tot i haver sobreviscut al camp de concentració de Neuengamme i haver estat rescatat per l’Angie, en Viktor se sent més reprimit que mai, i aquest cop és més per l’Angie que no pas pel nazisme. L’Angie aprofita el seu poder per mantenir en la seva possessió en Viktor, i ell no hi pot fer res si vol sobreviure. A més, en Parviz és l’única persona amb qui es pot entendre, però també li dol veure en quina situació es troba i li pesa la responsabilitat de ser el seu pare adoptiu. Així doncs, aquest és el moment de la història en el qual en Viktor està més “rovellat” i que em va fer decantar, entre d’altres, per utilitzar en totes les il·lustracions definitives la tinta negra Parker Quink amb aspecte rovellat pel pas del temps.

 

Pel que fa al fons, les figures interactuen amb aquest ja que s’asseuen sobre una taca exterior. El dibuix es divideix en una part esquerra que representa la innocència i la tendresa d’en Parviz i una part dreta que representa l’interior angoixant i desesperant d’en Viktor. En el cas d’en Parviz, es tracten de línies verticals suaus, gairebé com si fossin una sola taca, però igualment rovellades. Una sola línia en horitzontal on s’asseu en Parviz trenca amb aquesta composició. A l’altra banda, les línies són més independents, algunes de més fortes i d’altres de més fluixes, verticals i horitzontals. Com en el cas d’en Parviz, hi ha una línia horitzontal més gruixuda que fa de seient per al personatge, però en aquest cas no interactua amb la resta de línies.

 

És a dir, el dibuix en si fa un contrast entre els dos personatges, ja que, tot i viure el mateix moment, el viuen de formes completament diferents.


 

  • 4.9 MIRADA ANGIE

Una de les coses que tenia més clares a l’hora de fer les il·lustracions d’aquest relat era que la mirada de l’Angie era molt important i que, en algun moment o altre, un dibuix dels seus ulls hi havia d’haver. Durant el llarg procés que m’ha portat fer aquestes il·lustracions finals, he dibuixat molts cops la mirada de l’Angie, sigui acompanyada o no de la resta del seu rostre, ja que els seus ulls són l’arma principal de seducció i persuasió d’aquest personatge que sembla inofensiu a primera vista.

 

Tot i així, la il·lustració final ha estat basada a partir, d’una vegada més, d’un dibuix fet per l’atzar. L’esbós 3.1 del rostre de l’Angie tenia la intenció de ser un dibuix net del rostre de l’Angie, però com que el resultat final no em va agradar, vaig decidir posar-hi tinta negra pel damunt per tal de tapar tot el dibuix, excepte els ulls, ja que m’havien agradat. En assecar-se la tinta i no haver tapat del tot el que havia intentat ocultar, vaig decidir fer unes línies verticals per tal de dissimular millor el que hi havia dibuixat a sota, tot i que de totes formes es pot entreveure la resta de rostre i part del cos de l’Angie. Tractant-se simplement d’un esbós, ho vaig deixar, però llavors al meu tutor li va agradar molt la combinació d’elements, els quals m’havien portat a ells per pur atzar.

 

D’aquesta manera, vaig decidir imitar el mateix procediment amb la tinta bona, per tal d’aconseguir l’efecte misteriós que el dibuix original tenia per si sol. El simbolisme que li he atorgat a aquesta il·lustració és que, per a en Viktor, no hi ha res més enllà que la mirada de l’Angie, el qual se sent intimidat per aquesta. El fet que l’Angie miri directament al lector és com, igual que en el cas de la il·lustració Franz Börgmann com a salvador, el punt de vista de l’espectador i el subjectiu d’en Viktor coincideixen. Les línies verticals simbolitzen, en aquest cas, que en Viktor no veu cap escapatòria possible de l’Angie, ja que el perill a fora continua per a ell. A més a més, la taca interior i les línies signifiquen que l’Angie està empresonada en ella mateixa, sense treure’s la idea del cap que en Viktor no li correspon, ja que vol aconseguir allò que es proposa, encara que hagi d’emmalaltir.

 

En el llibre imprès, abans de començar la història, apareix una versió d’aquest dibuix, on hi surten només els ulls de l’Angie, mirant fit a fit  l’espectador i envoltada de la taca i les línies verticals.


 

  • 4.10 TRIANGLE ROSA

 

L’última il·lustració de la història és diferent a tota la resta. Es tracta d’un triangle invertit de color rosa. Aquest era el símbol amb el qual s’etiquetaven els presoners homosexuals en el camps de concentració. A més, en el cas de ser jueu, aquest triangle s’afegia damunt d’un de color groc per formar l’estrella de David.

 

En el cas d’aquesta il·lustració, he volgut representar només el triangle rosa per simbolitzar l’homosexualitat, ja que el personatge d’en Viktor mai no se’l va etiquetar d’homosexual mentre estava a Neuengamme. Així doncs, aquesta il·lustració simbolitza l’homosexualitat de tots aquells que a l’Alemanya nazi van haver d’amagar el seu gènere.

 

A més a més, a aquest triangle se li pot afegir la interpretació del conegut “triangle amorós”, ja que al final de la història també es desvetlla aquest fet, i els personatges d’en Viktor, l’Angie i en Franz queden lligats en aquest sentit.

 

El triangle està fet amb pinzell i amb un traç molt lliure. La primera capa és de la mateixa tinta que la resta dels dibuixos, essent la taca de la guerra, però per damunt hi predomina el color rosa, que d’alguna manera simbolitza que acaba vencent la repressió i el personatge al final de la història és lliure.

Segueix-me  

  • Blanco Icono de Instagram
  • Icono social Instagram
  • Twitter Social Icon
  • Facebook Social Icon
  • Icono social Vimeo
  • YouTube Social  Icon

© 2018 per Valèria Cuní Capellà.