Història del llibre il·lustrat fins a l’actualitat

Poc després de la creació de la impremta per Johannes Gutenberg i la difusió posterior del llibre imprès, els pedagogs van creure útil i necessari mostrar amb imatges, als primers lectors, allò que fins aleshores s’aprenia en els llibres amb lletres i paraules. Així trenta anys abans que el filòsof anglès John Locke fes universal aquesta frase sobre la necessitat d’il·lustrar les faules del grec Isop per fomentar i ludificar  la lectura als infants  -encara avui no es concep un llibre infantil sense il·lustracions-, el 1658 va néixer l’Orbis Pictus del moravi Comenius, el primer mètode d’aprenentatge atractiu de la llengua, en aquest cas llatina, mitjançant la imatge.

Johann Amos Comenius: Taula dels sons inicials de l’Orbis sensualium pictus.

Font Wikimedia

Si encara reculem una mica més, el 1580 a Frankfurt, podríem trobar el primer prototip europeu de llibre infantil il·lustrat, el Kunst und Lehrbüchlein (Art i ensenyament) amb gravats en fusta de Jost Amman (1539-1591).

Els llibres il·lustrats dels segles XVII i XVIII eren abecedaris, cartilles o lliçons, en format octau. Els impressors feien autèntics malabarismes per ubicar dins la mateixa planxa les línies del text amb caràcters de plom combinades amb gravats de boix que contenien dibuixos i que, si el tiratge era massa llarg, el plom resistia mentre el boix es feia malbé.

Un dels blocs de fusta de Bewick

Font Vikipèdia

No es van poder fer tiratges importants fins que les impremtes van emprar la planxa metàl·lica i va sorgir plena de gravats d’eines i oficis i sabers de l’època, l’Encyclopédie dirigida per Diderot i D’Alembert (1751-1772) i que prengué el nom d’Il·lustració.

 

Es va necessitar els avenços tècnics de la revolució industrial (com la del corró de paper continu, la de la rotativa, la de la litografia, i la de l’òfset) per poder produir llibres il·lustrats a dojo i després àlbums, resultat de la suma dels avenços tècnics més les experimentacions lúdiques sorgides a partir de les teories semiològiques de la comunicació.

 

Al segle XlX, els avenços de les tècniques de reproducció d’imatges,  la rotativa i el paper continu, van fer possible la introducció de la imatge impresa en els nous mitjans de comunicació: els diaris i les revistes.  La premsa va necessitar dibuixants i il·lustradors tant per mostrar allò que la fotografia no podia presenciar com per alimentar pàgines d’una premsa satírica destinada a una burgesia que utilitzava aquests mitjans per difondre el seu estatus social i invertia en pintura i altres arts. La major part dels il·lustradors infantils famosos dels segles XIX i XX ho eren també de la premsa o exposaven en galeries d’art, com és el cas dels grans clàssics del llibre il·lustrat com Gustave Doré, Randolph Caldecott, Ivan Bilibin, Arthur Rackham, etc.


A Catalunya, com en altres llocs d’Europa, el cartell es converteix en el mitjà publicitari per excel·lència sota el control de la il·lustració. Ens trobem en l’anomenada edat d’or de la il·lustració espanyola: Apel·les Mestre, Junceda, Opisso, Alexandre de Riquer, Xavier Gosé  i molts altres. A l’època de la Segona República, com a culminació, ja iniciada en el període noucentista, pel que fa al llibre il·lustrat trobem un grup d’editors especialitzats en el públic infantil i juvenil, alguns dels quals publicaven en català, com les editorials Políglota, Bonavia i Mentora.

Cobertes de la sèrie de Rondalles populars de l’editorial Políglota editades per Valeri Serra Boldú, procedents dels Grups Escolars de Barcelona dependents del Patronat Escolar, fundat el 1922 i dissolt l’any 1939. La col·lecció comptava amb il·lustracions de Lola Anglada, Montserrat Casanovas, Mercè Llimona, Ricard Opisso i Josep Longoria.

El llibre il·lustrat fa amb les innovadores propostes gràfiques fetes a l’URSS durant la dècada de 1920, com els llibres de Rótxenko o de Levédev, la transició a l’àlbum, encara que com a tal no es mor  (Kate Greenaway, Beatrix Potter…) i continua vigent fins a l’actualitat, tot i que els anys noranta, amb els avenços de les noves tecnologies que, si bé aporten noves possibilitats creatives, també creen competència no qualificada d’informàtics i tècnics, l’editorial entra en crisi, especialment el llibre il·lustrat. Les editorials del país no arrisquen, importen obres que tradueixen i apliquen criteris de màrqueting i productivitat. La il·lustració pràcticament es queda a la portada. Sovint els editors consideren un dibuix massa subjectiu, poc seriós, infantil, etc., i prefereixen una  fotografia, o bé un joc tipogràfic  o  una reproducció d’un quadre.

 

En els últims anys, tanmateix, hi ha hagut cada vegada més editorials que han apostat pel llibre il·lustrat, com Kalandraka i n’ha obtingut nombrosos reconeixements: des del 1r. Premi Nacional d’I·Ilustració del 1999 atorgat a El conillet blanc (Óscar Villán) fins al Premi Nacional a la Millor Tasca Editorial Cultural 2012.

 

Molts artistes reconeguts com Miquel Barceló, Perico Pastor o Antonio Saura han fet llibres il·lustrats. De fet, hi ha hagut un boom dels llibres il·lustrats per a adults,  tal com afirma Conxi Roque.

 

“El boom del llibre il·lustrat existeix, però en llibres per a adults. Perquè fins ara potser hi havia un buit en el mercat espanyol, i, sobretot, perquè hi ha dos o tres il·lustradors espanyols (Paula Bonet, Conrad Roset…) que són bons i que han arribat al gran públic. Als adults també ens agraden els dibuixets!”, reivindica l’Enric Balanzó (responsable d’Abacus cooperativa dels llibres de no-ficció).

 

“Aquests il·lustradors han trobat un públic que potser abans d’ells no accedia a aquest tipus de llibres ‒perquè l’àlbum il·lustrat sovint es relaciona més amb els nens petits‒ i que ara ha descobert tot un món”, afegeix Roser Zúñiga (encarregada de literatura infantil i juvenil d’Abacus i una apassionada de l’àlbum il·lustrat).

Juanjo Villalobos (responsable dels llibres de ficció d’Abacus) té clar quin és el públic objectiu: “Una persona que busca una cosa amb delicadesa, tant per la història com pel dibuix, per llegir o regalar al seus fills” i, de pas, gaudir-ne com a adult.

 

“A països veïns com França, Itàlia, etc. ens van molt per davant perquè tenen molt clar que un llibre il·lustrat és per a totes les edats”, afirma la Iolanda Batallé (directora de publicacions de l’editorial La Galera) a l’hora que celebra l’èxit de 813 Truffaut de Paula Bonet.

 

“Crec que les xarxes socials han tingut una gran influència perquè ens han permès difondre lliurement i a escala internacional les nostres il·lustracions i donar-nos a conèixer, tant pel que fa a la societat en general com pel que fa a grans agències i marques, amb molta més facilitat de la que hi havia abans”, afirma Conrad Roset que té a twitter una gran legió de seguidors, com també els té la Paula Bonet.

 

Més enllà de Conrad Roset i de Paula Bonet, hi ha d’altres autors, com Ana Juan, Jordi Lafebre, Òscar Julve, Roser Calafell, Ignasi Blanch… que tot i no ser no són tan actius a les xarxes socials, malgrat tinguin pàgines web, les seves obres són també reconegudes arreu del món. És el cas, per exemple, de la il·lustradora valenciana, Premio Nacional de Ilustración 2010, Ana Juan, que ha fet més d’una portada a la prestigiosa revista New Yorker.

Portada d’Ana Juan de New Yorker 19 de gener 2015

Però mentre que hi ha il·lustradors que gaudeixen del seu èxit, com Jordi Labanda (tot i que els seus dissenys de moda traspassen fronteres, se sent il·lustrador perquè creu que “la ilustración es la base de todo”), la realitat de molts altres és ben diferent: “Actualment, aquí encara editem llibres on l’il·lustrador ni es nombra o et trobes el nom al darrere, al copyright”, diu la Roser Zúñiga. Aquesta és una altra realitat que no es pot obviar, però que, amb una mica de sort, pot canviar si continua aquesta forta onada d’il·lustradors amb presència als mitjans i a les xarxes socials.

Segueix-me  

  • Blanco Icono de Instagram
  • Icono social Instagram
  • Twitter Social Icon
  • Facebook Social Icon
  • Icono social Vimeo
  • YouTube Social  Icon

© 2018 per Valèria Cuní Capellà.